Avui, un clàssic: John Hardy. És una de les últimes creacions veritablement populars d'occident, cantada per primer cop quan ningú encara no pensava en drets d'autor i altres perniciosos invents del capital. Per tant, és una cançó anònima i fluctuant tant pel que fa a la seva melodia com pel que fa a la lletra.
Explica la història de John Hardy, un obrer de raça negra que treballava en la construcció del ferrocarril de West Virginia a finals del segle XIX. Hardy no era una excepció entre els milers d'ex-esclaus que van arribar a la Virgínia de l'Oest durant la darrera dècada del XIX per posar raïls o arrencar carbó: era bevedor, jugador i violent. El motiu pel qual esdevindria personatge de cançó és de tot menys heroic: un dia, jugant al pòquer amb Thomas Drews, com ell treballador a l'obra del ferrocarril, va perdre 50 cèntims i, després d'exigir que li fossin tornats, va disparar contra el seu rival fins matar-lo. Informes posteriors suggereixen que Hardy podria haver estat enamorat d'una dona que li feia més cas a Drews que a ell, i que el joc hauria estat tan sols l'excusa per executar la seva venjança.
Hardy va ser detingut, segons cantaria la Carter Family, quan, fugint, passava a la vora del Keystone Bridge, al comtat de McDowell, WV. Segons els records de l'advocat James F. Strother (exposats en una carta de 1916), va ser arrestat pel policia John Effler, que va veure Hardy enfilat darrera un tren tot just quan aquest entrava al túnel de Coaldale, WV. Effler se li va llançar al damunt, Hardy el va empènyer fora el convoi però el policia se li va agafar fort i se'l va emportar amb ell, quedant tots dos força malparats al costat de la via. Detingut, Hardy va ser jutjat i condemnat a mort el 12 d'octubre de 1893. El van executar el 19 de gener de 1894 davant una multitud enfervorida d'unes 3.000 persones, de les quals una desena van acabar detingudes per aldarulls diversos. Abans de morir, Hardy va fer un sentit discurs religiós: com molts altres condemnats, havia experimentat una fortíssima i sincera reconversió al cristianisme.
Sabem de l'existència de versions de cançons dedicades a Hardy des de poc després de la seva mort. La primera gravació data de 1924, però la més clàssica, és la de la Carter Family, gravada en diverses ocasions entre 1927 i 1930. En ella, John Hardy ja és un desperate little man que, just abans de ser penjat s'acomiada de la seva petita esposa. No hi ha rastre del violent criminal, sinó que només queda un pobre home que no pot pagar-se la llibertat.
A partir d'aquí, la cançó queda formada i molts cantants i grups l'explotaran amb més o menys èxit. Especialment remarcables em semblen les versions de Leadbelly, Roscoe Holcomb i Cisco Houston. Sensacional la versió amb banjo i veu de Buell Kazee. Un pèl infame trobo la versió de Manfred Mann. En canvi, ara mateix tinc una estima especial per la immensa adaptació d'Uncle Tupelo de l'any 1991. Si és difícil readaptar una peça folk, ells se'n surten sense massa esforç i, el que és millor, sense abandonar el seu so grunge.
La lletra de les versions tracta amb una certa ironia el cas de Hardy. En la versió de Buell Kazee, John Hardy és arrestat quan estava as drunk as a man could be a la vora del riu. En d'altres, demana diners a la seva mare, però aquesta no té canvi. El pobre Hardy inspira una tendresa impròpia d'un assassí. Es remarca la seva pobresa, la seva religiositat i el patetisme que inspirava damunt el cadafal. Crec que no és exagerat dir que John Hardy ha esdevingut una pobra víctima de la seva pobresa i marginació.
Entre totes les adaptacions que conec, n'hi ha una de força peculiar, la que van realitzar Roy Harvey & Jess Johnston & The West Virginia Ramblers aneu a saber en quin any de la dècada dels 20. Als oients actuals, aquesta versió ens ha arribat fa no massa gràcies a l'afany de col·leccionista de Robert Crumb i a la discogràfica Yazoo Records. Escoltin-la un moment, si els plau.
Potser els hi sembla que gairebé és una cançó diferent, però en realitat es tracta exactament de la mateixa melodia, per bé que en un to més alt, un pèl accelerada i amb un fiddle meravellós. La lletra, però en aquest cas, es centra en el moment en què Hardy és a punt de ser penjat. Comença amb uns versos que també apareixen en la versió més popular, però després, la cançó adapta versos de la popular tonada The Maid freed from the gallows, encara que enlloc d'una donzella qui tenim a punt de ser penjat és assassí. Com en aquella cançó, Hardy parla amb el botxí i li diu que s'esperi, que en poca estona vindrà algú per alliberar-lo. Arriba el seu pare, li pregunta si duu or o plata i li respon que no, que ha vingut a veure'l penjar. Després, però, arriba la seva estimada i li diu que sí, que porta or per alliberar-lo i endur-se'l amb ella a casa seva. Final feliç per l'assassí, doncs: John Hardy és un personatge simpàtic
I això ens porta a Woody Guthrie. De Guthrie conservem gravada una adaptació de la versió clàssica, que ell la titula Johnny Hart. Però també conservem això:
Woody Guthrie s'està servint de la variant de Roy Harvey i companyia per cantar Tom Joad, la història del protagonista del Raïm de la ira de Steinbeck. És a dir, el relat d'un personatge d'una probitat inqüestionable, que es sacrifica per ajudar la seva nombrosa família i esdevé tot un símbol de la resistència del pobre davant l'opressió del poder, la riquesa i l'oligarquia. La biografia de Joad guarda alguna relació amb la de Hardy: tots dos són assassins, tots dos són pobres. Amb tot, no suficients com per identificar-los. El Hardy de la cançó s'ha apartat tant del Hardy original, que la seva música ha acabat servint per cantar les proeses d'un heroi de la Gran Depressió. De vulgar assassí bevedor a heroi obrer.
Ens diu això alguna cosa sobre l'esperit del poble americà? Alguna cosa sobre la condició humana? Segur que sí, si hi pensen, però no serà aquí que els direm de què es tracta. Bona nit.
(També hem contemplat la possibilitat que Guthrie agafés la música de John Hardy simplement perquè li agradés, però ¿quin gràcia tindria, aleshores?)
