Leroy Van Dyke - Walk On By (1961)

Leroy Van Dyke és un seyor, encara viu, que va néixer l'any 1929 en una granja, i no en un hospital (remarca a la seva web), del comtat de Pettis, Missouri, en un moment en què el lloc no comptava (torna a remarcar a la seva web) amb les "amenities of running water and electricity". Però en Leroy, que era tot un working class hero, va ser tercer de la seva classe de high-school (i, alerta, que eren 180 alumnes), va graduar-se en periodisme i ramaderia (sí senyors, ramaderia) i després va servir com agent especial al cos de contra-espionatge a la guerra de Corea. Tot això abans dels trenta.


Llavors, una mica cansat, va dedicar-se a dirigir subhastes mentre s'iniciava en el country. Evidentment, va triomfar en tots dos camps, triomf que cristal·litzà en el seu primer gran èxit Auctioneer (subhastador), una cançó que és la biografia d'un venedor que podria ser ell mateix. Fins temps ben recents, Leroy ha mantingut la seva activitat combinada de cantant de country i auctioneer, arribant a ser considerat (per ell mateix, creiem) el "world's most famous auctioneer". Avui dia, entre d'altres coses, ofereix al públic el seu programa "Auctioneering, Motivation, Success", que us pot convertir venedors de primera de la nit al dia al mòdic preu 89.95 $.

Acollonits? Potser, però avui no volem parlar de negocis, sinó del seu segon èxit, Walk On By. És una composició de Kendall Hayes i Gary Walker que va guanyar-se el títol de millor gravació country de la història segons la revista Billboard. A nosaltres aquests nomenaments no ens importen, i per això de moment us deixem amb un vídeo perquè escolteu la cançó. És una gravació gloriosa on, podreu apreciar uns cors greus fenomenals, el famós ritme de cavall al galop, una dessincronització també galopant, i atenció, les dots expressives del venedor amb el front més ample de l'oest (fixeu-vos especialment en els aixecaments de celles). Per escoltar la versió original, aquí:


Impressionant, ho sabem, però si no us hi heu fixat us haurà semblat una gran tonada i prou. Per copsar la cançó en la plenitud del seu significat, cal parar atenció a la lletra: 

If I see you tomorrow / on some street in town / Pardon me if I don't say hello (hello) / I belong to another, / it wouldn't look so good / To know someone I'm not supposed to know. 
CHORUS: Just walk on  by, / wait on the corner / I love you, but we're strangers when we meet / Just walk on by, / wait on the corner / I love you, but we're strangers when we meet. 
In a dimly lit corner / in a place outside of town, / tonight we'll try to say goodbye again (goodbye). / But I know it's not over, / I'll call tomorrow night / I can't let you go, so why pretend.

Leroy es troba la seva estimada pel carrer de la ciutat, de dia, i no li diu hola perquè és home casat i és a una altra dona a qui deu lleialtat. A la nit, en un carreró fora la ciutat, té un encontre amb l'amant i li diu adéu, però sap que la nit següent la trucarà i tot continuarà igual. Quina fantàstica i escueta metàfora de les tensions que esgoten la civilització occidental, no us sembla?

No l'agafeu? A l'interior de la ciutat i de dia, en l'espai humanitzat, en Leroy no gosa infringir les regles i passa de llarg de la seva amant. Per contra, la trobada amb ella es produeix en l'espai exterior i de nit. El delicat joc de contraposicions que s'estableix entre les dues estrofes  (subratllat pels cors, hello en la primera, goodbye en la segona) subratlla un conflicte vell com el món. I és que, rera la façana d'una vulgar cançó moralista, Van Dyke ofereix tota una reflexió sobre la idea de civilització, que s'encarna en aquesta parella d'amants. Com la humanitat, saben que la civilització és una qüestió de límits i que hi ha espais morals i físics que en queden fora. Com la humanitat, se saben condemnats a recaure una i altra vegada en l'error de sortir dels límits i anar a parar al terreny de les bèsties que habiten defora, acció que la lletra s'emfatitza físicament. Com la humanitat, pobres, una vegada i una altra intenten escapar d'aquesta maledicció, però, un cop més, com la humanitat, fracassen. És ara, potser, quan comencem a intuir les relacions entre la música country i les complexes al·legories i metàfores del cinema francès tan en boga a la mateixa època. Potser podem començar a pensar en el country com una música d'avantguarda? Tot arribarà.

Després encara diran que el country és d'interpretació senzilla. 

2 comentaris: